Així com cell es veu prop de mort.
Ausiàs March es fidel al model d'estructura trobadoresca ja que aquesta està formada per estrofes de vuit versos decasíl.labs,
Per altre banda, l'autor innova fent servir comparacions, però comparant l'amor amb una navegació perillosa, tema molt utilitzat per autors llatins medievals, i també tema freqüent en els trobadors, així que Ausiàs tampoc s'allunyava dels temes que utilitzaven els trobadors per a les seves poesies, ja que parla d'un amor perillós, proper a la mort, i es descriu com un home que ho donaria tot per la seva dama, i que esta desesperat per poder satisfer-la.
domingo, 7 de diciembre de 2008
CONTE
Hi havia una vegada en un regne molt llunyà, una princesa anomenada Paula. La gent l'envejava perquè tenia tot el que es podia desitjar;uns pares que es preocupaven per ella, els vestits més bonics del país, els professors més famosos, les joies més precioses..
Però al contrari d'ells, la Paula volia saber que s'amagava darrera de les muralles del seu castell, volia saber com era la gent del seu poble, volia sentir-se un més.
La noia li demanava al seu pare que la deixés anar a visitar el seu poble, però ell deia que era massa perillós, i que només podia anar amb guàrdies que la vigilessin, però el que ella volia no era pas això, així que una matinada, sense que ningú la veiés, va agafar la roba d'una criada i va sortir del castell.
A l'endemà feien un mercat al poble com cada setmana, i la Paula va anar tota il.lusionada, però en arribar allà va veure que res era com s'imaginava.
Morta de fam, ja que no havia menjat res en tot el dia, va agafar una poma d'una botiga, sense pensar que allò s'havia de pagar, car ella mai havia sortit fora del seu palau i no ho sabia.
El venedor la va veure, i com no sabia que era la princesa la va agafar i la va amenaçar. Però justament en aquell moment va aparèixer en Ferran, que ho havia vist tot i s'havia enamorat a l'instant de la bellesa de la Paula.
El noi que era molt enginyós la va saber treure de l'embolic i van anar tots dos a tombar pel poble.El noi li va ensenyar les coses més boniques d'allà, i li va explicar com era el seu dia a dia.
Però aleshores van venir els guàrdies, que estaven buscant a la princesa, i per ordre del seu pare se la van emportar.En Ferran es va quedar fascinat, havia estat amb la princesa i ni s'havia adonat! Però va pensar que no es podia quedar de braços creuats, havia de fer alguna cosa, aquella noia li havia agradat de veritat.
Així que al dia següent es va presentar al palau del rei, i es va oferir com a cuiner. Justament, feia uns dies que el cuiner del rei s'havia casat i havia deixat el seu lloc de treball, així que el rei el va acceptar amablement.
La veritat es que en Ferran no tenia gaire idea de cuina, però s'esforçava tant, ho feia amb tant d'amor per intentar sorprendre a la princesa que el menja li quedava exquisit.
Així van anar passant els dies fins que en Ferran es va convertir en la mà dreta del rei i va passar de ser un simple cuiner, a viure com un fill més del rei a palau.
Però això no li va servir de gaire al noi ja que la Paula per molt que passessin els dies seguia pensant en el noi que va veure al poble, i del qual s'havia enamorat bojament i estava tan sega pensant que allò era un amor impossible i que mai més el tornaria a veure, que no s'adonava que el tenia davant seu.En Ferran intentava guanyar-se a la princesa, sense s'haver que ella s'havia enamorat veritablement d'ell, i no d'una persona que no era.
Sovint venien homes a palau per demanar la mà de la princesa, però ella sempre es negava, fins que va venir un d'un país llunyà, que va captar l'atenció de la princesa, i ella per fer feliç al seu pare el va acceptar com a marit, pensant que mai més tornaria a veure a aquell noi del poble.
Llavors en Ferran, desil.lusionat, va marxar de palau, i va tornar d'on venia, ja que un cop casada la princesa, res més no l'interessava allà.
La Paula dos dies abans de casar-se va voler sortir fora del castell un altre cop, i per casualitat es va tornar a trobar amb el Ferran.
Van passar una nit màgica tots dos, però ella havia de complir am les seves obligacions i havia de marxar. Però abans de que ho fes, en Ferran li va explicar tota la història, tot el que havia fet per ella, i la princesa sense dubtar-ho un moment va anar a demanar-li a son pare que s'anules el matrimoni, que ella a qui veritablement estimava era al Ferran.El rei com que havia agafat molta confiança amb ell, i el que veritablement volia era la felicitat de la seva filla, va deixar que es casessin encara que ell no fos príncep.
Però al contrari d'ells, la Paula volia saber que s'amagava darrera de les muralles del seu castell, volia saber com era la gent del seu poble, volia sentir-se un més.
La noia li demanava al seu pare que la deixés anar a visitar el seu poble, però ell deia que era massa perillós, i que només podia anar amb guàrdies que la vigilessin, però el que ella volia no era pas això, així que una matinada, sense que ningú la veiés, va agafar la roba d'una criada i va sortir del castell.
A l'endemà feien un mercat al poble com cada setmana, i la Paula va anar tota il.lusionada, però en arribar allà va veure que res era com s'imaginava.
Morta de fam, ja que no havia menjat res en tot el dia, va agafar una poma d'una botiga, sense pensar que allò s'havia de pagar, car ella mai havia sortit fora del seu palau i no ho sabia.
El venedor la va veure, i com no sabia que era la princesa la va agafar i la va amenaçar. Però justament en aquell moment va aparèixer en Ferran, que ho havia vist tot i s'havia enamorat a l'instant de la bellesa de la Paula.
El noi que era molt enginyós la va saber treure de l'embolic i van anar tots dos a tombar pel poble.El noi li va ensenyar les coses més boniques d'allà, i li va explicar com era el seu dia a dia.
Però aleshores van venir els guàrdies, que estaven buscant a la princesa, i per ordre del seu pare se la van emportar.En Ferran es va quedar fascinat, havia estat amb la princesa i ni s'havia adonat! Però va pensar que no es podia quedar de braços creuats, havia de fer alguna cosa, aquella noia li havia agradat de veritat.
Així que al dia següent es va presentar al palau del rei, i es va oferir com a cuiner. Justament, feia uns dies que el cuiner del rei s'havia casat i havia deixat el seu lloc de treball, així que el rei el va acceptar amablement.
La veritat es que en Ferran no tenia gaire idea de cuina, però s'esforçava tant, ho feia amb tant d'amor per intentar sorprendre a la princesa que el menja li quedava exquisit.
Així van anar passant els dies fins que en Ferran es va convertir en la mà dreta del rei i va passar de ser un simple cuiner, a viure com un fill més del rei a palau.
Però això no li va servir de gaire al noi ja que la Paula per molt que passessin els dies seguia pensant en el noi que va veure al poble, i del qual s'havia enamorat bojament i estava tan sega pensant que allò era un amor impossible i que mai més el tornaria a veure, que no s'adonava que el tenia davant seu.En Ferran intentava guanyar-se a la princesa, sense s'haver que ella s'havia enamorat veritablement d'ell, i no d'una persona que no era.
Sovint venien homes a palau per demanar la mà de la princesa, però ella sempre es negava, fins que va venir un d'un país llunyà, que va captar l'atenció de la princesa, i ella per fer feliç al seu pare el va acceptar com a marit, pensant que mai més tornaria a veure a aquell noi del poble.
Llavors en Ferran, desil.lusionat, va marxar de palau, i va tornar d'on venia, ja que un cop casada la princesa, res més no l'interessava allà.
La Paula dos dies abans de casar-se va voler sortir fora del castell un altre cop, i per casualitat es va tornar a trobar amb el Ferran.
Van passar una nit màgica tots dos, però ella havia de complir am les seves obligacions i havia de marxar. Però abans de que ho fes, en Ferran li va explicar tota la història, tot el que havia fet per ella, i la princesa sense dubtar-ho un moment va anar a demanar-li a son pare que s'anules el matrimoni, que ella a qui veritablement estimava era al Ferran.El rei com que havia agafat molta confiança amb ell, i el que veritablement volia era la felicitat de la seva filla, va deixar que es casessin encara que ell no fos príncep.
sábado, 6 de diciembre de 2008
ARTICLE D'OPINIÓ.
Fa uns dies, estava veient les notícies i vaig sentir una notícia que em va impactar.
Un home acabava amb la vida de la seva actual parella, i després es dirigia a la vivenda de la seva ex-dona, però no al no trobar-la va agredir a alguns veïns.
Aquest home ja havia sigut denunciat prèviament per la seva exdona, ja que l'havia maltractat en altres ocasions i després d'haver complert la seva condemna,tornava a estar al carrer, això si amb una simple pulsereta que es suposava que havia de sonar si l'home se la treia o si s'acostava a la seva ex-dona, així la policia aniria al lloc dels fets.Però això no va ser així, i el maltractador es va desempallegar de la pulsera sense que l'alarma fos detectada en cap moment.
Suposo que amb aquesta mesura evitaran que moltes dones visquin amb por de tornar a ser agredides per la seva parella, però això no es suficient.
Penso que aquests homes que han estat durant tant de temps maltractant, no només físicament, si no també psicològicament a una persona que, segons ells estimen no poden sortir al carrer tan fàcilment, i a més amb aquesta mesura tant poc eficient com són aquestes pulseres electròniques, ja que poso la mà en el foc que encara que l'alarma hagués sonat, o l'encarregat de vigilar hagués estat al seu lloc de treball(això ja es una altre història), l'home hagués agredit igualment a la dona.
Entenc que aquests homes ( si es poden dir així) no es poden passar tota la vida a la presó, però perquè no comencem des de abaix? perquè no tallem el problema des del començament?
Quan un home clava 20 punyalades a la seva parella no pensa si es passarà 5 o 30 anys a la presó,una de les causes principals de l'agressivitat de molts homes és el que es projecta en cinemes, TV i videojocs, on la violència és omnipresent.
Per tant, deixem de pensar en endurir les penes, i incidim en l'educació no tant sols en l'àmbit familiar o a l'escola, si no també en tot aquells mitjans de comunicació, que pensem que no tenen res a veure, que no poden fer mal i que només són un passatemps, perquè són la clau per evitar la violència, encara que sigui a llarg termini.
Un home acabava amb la vida de la seva actual parella, i després es dirigia a la vivenda de la seva ex-dona, però no al no trobar-la va agredir a alguns veïns.
Aquest home ja havia sigut denunciat prèviament per la seva exdona, ja que l'havia maltractat en altres ocasions i després d'haver complert la seva condemna,tornava a estar al carrer, això si amb una simple pulsereta que es suposava que havia de sonar si l'home se la treia o si s'acostava a la seva ex-dona, així la policia aniria al lloc dels fets.Però això no va ser així, i el maltractador es va desempallegar de la pulsera sense que l'alarma fos detectada en cap moment.
Suposo que amb aquesta mesura evitaran que moltes dones visquin amb por de tornar a ser agredides per la seva parella, però això no es suficient.
Penso que aquests homes que han estat durant tant de temps maltractant, no només físicament, si no també psicològicament a una persona que, segons ells estimen no poden sortir al carrer tan fàcilment, i a més amb aquesta mesura tant poc eficient com són aquestes pulseres electròniques, ja que poso la mà en el foc que encara que l'alarma hagués sonat, o l'encarregat de vigilar hagués estat al seu lloc de treball(això ja es una altre història), l'home hagués agredit igualment a la dona.
Entenc que aquests homes ( si es poden dir així) no es poden passar tota la vida a la presó, però perquè no comencem des de abaix? perquè no tallem el problema des del començament?
Quan un home clava 20 punyalades a la seva parella no pensa si es passarà 5 o 30 anys a la presó,una de les causes principals de l'agressivitat de molts homes és el que es projecta en cinemes, TV i videojocs, on la violència és omnipresent.
Per tant, deixem de pensar en endurir les penes, i incidim en l'educació no tant sols en l'àmbit familiar o a l'escola, si no també en tot aquells mitjans de comunicació, que pensem que no tenen res a veure, que no poden fer mal i que només són un passatemps, perquè són la clau per evitar la violència, encara que sigui a llarg termini.
lunes, 6 de octubre de 2008
Quim Monzó: discurs inagural a la Fira del Llibre de Frankfurt, 2007.
L'orador i escriptor del discurs va ser Quim Monzó, un famós escriptor, sobretot de contes, i que també treballa com a periodista i traductor.
La veritat es que no he llegit res d'aquest autor, però no em desagradaria fer-ho. I crec que ha de ser un gran autor per què li proposin fer el discurs inagural de la fira de Frankfurt.
Al públic hi havia molta gent, a gran part de la qual no li interessava gens el que diria Quim Monzó, que anaven per compromís.
Va començar explicant un conte, un conte que de fet estava bassat en la seva pròpia experiència, intentant elaborar el discurs inagural de la fira de Frankfurt.
El conte començava dient que l'autor no sabia si acceptar o no la gran responsabilitat de fer-ho, després de pensar-ho detingudament decideix dir que sí, que ho fará.
Després es pregunta que posar al discurs, si enumerar o no a autors, si explicar les obres catalanes més importants, si recitar algún poema..
Finalment, acaba fent una vista enrrere a la literatura catalana, nombrant figures importants com Frederic Magistral, que va ser premi Nobel, però va molestar tant, que mai més una llengua sense estat ha estat premiada o Ramón Llull, que va estructurar la llengua catalana, citant també els grans noms de la nostra literatura.
Finalment, l'orador va aconseguir el que volia, no fer el típic discurs d'inaguració, aburrit i al que la gent no li parés atenció.
Quim Monzó va fer que la gent del públic estigués interessada, que no es perdés ni una frase i que estigués escoltant fins al final, i això ho va fer escribint un discurs amé, ambigu, que no deixés a ningú indiferent.
A mí, personalment el discurs em va agradar molt, tot i que en Quim Monzó de vegades s'entrevanquio parli massa ràpid, m'ha encantat tant la seva exposició com l'escrit.
Ha fet que tretze minuts se'm passesin volant, i que tingués interés per saber coses de la literatura catalana,de fet crec que no ha sigut a mí a l'única que m'ha trasmés això, si no que el públic de l'auditori també ho va experimentar (ho mostren els riures, i els aplaudiments succesius), cosa que és important per la llengua catalana, tenir una bona representació.
La veritat es que no he llegit res d'aquest autor, però no em desagradaria fer-ho. I crec que ha de ser un gran autor per què li proposin fer el discurs inagural de la fira de Frankfurt.
Al públic hi havia molta gent, a gran part de la qual no li interessava gens el que diria Quim Monzó, que anaven per compromís.
Va començar explicant un conte, un conte que de fet estava bassat en la seva pròpia experiència, intentant elaborar el discurs inagural de la fira de Frankfurt.
El conte començava dient que l'autor no sabia si acceptar o no la gran responsabilitat de fer-ho, després de pensar-ho detingudament decideix dir que sí, que ho fará.
Després es pregunta que posar al discurs, si enumerar o no a autors, si explicar les obres catalanes més importants, si recitar algún poema..
Finalment, acaba fent una vista enrrere a la literatura catalana, nombrant figures importants com Frederic Magistral, que va ser premi Nobel, però va molestar tant, que mai més una llengua sense estat ha estat premiada o Ramón Llull, que va estructurar la llengua catalana, citant també els grans noms de la nostra literatura.
Finalment, l'orador va aconseguir el que volia, no fer el típic discurs d'inaguració, aburrit i al que la gent no li parés atenció.
Quim Monzó va fer que la gent del públic estigués interessada, que no es perdés ni una frase i que estigués escoltant fins al final, i això ho va fer escribint un discurs amé, ambigu, que no deixés a ningú indiferent.
A mí, personalment el discurs em va agradar molt, tot i que en Quim Monzó de vegades s'entrevanquio parli massa ràpid, m'ha encantat tant la seva exposició com l'escrit.
Ha fet que tretze minuts se'm passesin volant, i que tingués interés per saber coses de la literatura catalana,de fet crec que no ha sigut a mí a l'única que m'ha trasmés això, si no que el públic de l'auditori també ho va experimentar (ho mostren els riures, i els aplaudiments succesius), cosa que és important per la llengua catalana, tenir una bona representació.
lunes, 22 de septiembre de 2008
Ja sóc aqui
Doncs bé, ja he aconseguit fer-me blog. La veritat es que no ha sigut gaire díficil, encara que espero poder millorar l'estètica i aquestes coses, però suposo que amb el temps aniré millorant en aquest aspecte, també espero poder millorar en l'ambit d'escriure els meus propis textos.
Crec que això es tot per avui, breu però crec que per començar ja està bé.
Ja aniré actualitzant amb els meus textos.
Espero que us agradi :)
Crec que això es tot per avui, breu però crec que per començar ja està bé.
Ja aniré actualitzant amb els meus textos.
Espero que us agradi :)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
